Apologia al record d'un vell conegut
Ahir em vaig enrecordar de tu
vaig recordar tot el que va ser i el que no
el que hagués pogut ser, el que hagués volgut
el torrent de sensacions que sentia llavors
Vaig tornar a veure la llum d'aquells ulls teus
vaig sentir aquell riure innocent ja no sé on
vaig recobrar l'ai del cor que sentia quan parlaves
vaig tornar a creure en l'increible, en tu i en mi
Ha passat el temps entre nosaltres
es diu que la distància porta a l'oblit
i no he vist ningú anar-se tan lluny com tu
Del que he dit molt és una mentida
com ho és la vida, com em vas fer creure
i després de tot allò, ja no ets més que un trist record
posted by mps @ 10:56 p. m.
2 comments
2 Comments:
Enrecordar és una paraula que t'has tret de la màngia. Es diu recordar. Suposo que els poetes us ho podeu permetre, però no tant. Per cert, aquest poema està prou bé malgrat això.
Tens tota la raó, m'he tret la paraula de la màniga. No m'intentaré justificar gaire exceptuant que és habitual l'ús de la paraula en la parla comú (la comú ... i la meva), i buscant a google troba més pàgines per "enrecordar-se" que per "recordar-se", si bé ja sabem que això no significa que sigui més o menys correcte, sino més o menys usat.
Per altra banda, m'agrada que t'hagi agradat, i més encara que donis la teva opinió i critiquis el que s'hagi de criticar, que sinó costa més millorar
Publicar un comentario
<< Home