La Lluna i el Sol
La lluna va mirar el sol amb mirada plorosa,
es van veure, digueren tan sols quatre paraules
i la lluna se n'anà deixant el sol ben sol.
Ell s'estranyà de la conducta de la lluna,
mai hagués passat que fes res així, es digué a si mateix
i es quedà allà preguntant-se que seria d'ella.
La lluna va voltar i voltar amb sa fugida.
Fugia de les seves pors, els seus temors,
fugia de si mateixa, si era això possible.
El sol, passada la història, es tornà més brillant
i els planetes seguiren girant al seu voltant.
La lluna corregué per tot l'univers,
i acabà per convertir-se en un cometa errant
posted by mps @ 6:00 p. m.
2 comments
2 Comments:
Aquest poema és el millor dels que has escrit!, m'encanta, es q és... (no trobo la paraula :P), sobre tot el 3r paràgraf... Tot i q ja saps q jo canviaria algunes paraules q em sonen una mica rares en el context... xo clar l'autor és qui mana :P jeje
vinga segueix penjant.ne més ;)
ciao!
Wenas!
tot i que ara ja portes quasibé uns 50 poemes, sempre hi ha algun que agrada més que els altres, però aquest no és que sigui més macu, ni més ben estructurat... sinó que al llegir-lo sembla que tingui alguna cosa especial, potser el significat, les paraules escollides, no ho se. Però no hi ha cap altre fragment de poema que "se't quedi" més que la tercera estrofa d'akest poema, les paraules "Fugia de les seves pors, els seus temors, fugia de si mateixa, si era això possible" no ho se però és diferent de la resta.
Weno ja m'he allargat massa! ><
Segueix escrivint!!!! a vere si arribes aviat als 50!!!! ;)
ciao!
Publicar un comentario
<< Home